L’auto-emprenedor és una figura fiscal sorgida a França, i que respon a la necessitat de agilitzar la creació d’empresa en temps de crisi. Esquemàticament, podem atribuir al model de l’auto-emprenedor francès les següents característiques:

•Constitució de l’empresa en finestreta única, per Internet, i en 3 minuts.

•Pagament simplificat dels impostos i les cotitzacions socials.

•Protecció del patrimoni personal de l’emprenedor.

•Afavorir la conciliació de la vida personal, laboral i familiar.

Segons la CECOC, que ha impulsat un pla per crear un figura semblant al nostre país, els resultats després de posar-se en marxa el 2009 han estat espectaculars: França compta amb 738.351 auto-emprenedors que han creat el seu propi lloc de treball.

Característiques de l’auto-emprenedor:

•Ha de ser un empresari individual i no ha de tenir treballadors assalariats.

•Protecció patrimonial per als béns aliens al negoci: declaració de béns (telemàtica i gratuïta).

•Exempció del pagament del règim especial d’autònoms durant els dos primers anys d’activitat.

•Capitalització de la prestació d’atur per als autoemprenedors, sense més límit que l’import de les prestacions a percebre. És a dir, es pot cobrar en un sol pagament l’atur cotitzat anteriorment, per tal d’invertir-lo en la nova empresa.

•Per límits baixos de volum d’activitat, 30.000 € en serveis i 80.000 € en comerç, tributació per l’IRPF amb la fórmula dels mòduls però sense índex, un % sobre els ingressos. En el moment que es superin aquests ingressos es passa a tributar i cotitzar com un empresari individual (autònom).

•IVA: fer una declaració cada 6 mesos i meritar pel criteri de caixa (es paga quan es cobra).

•Moratòria de les llicències municipals durant dos anys (per tal que no s’hagin de fer fins que el negoci és segur que estigui arrencat).

•Un cop l’empresa està consolidada facilitar els tràmits per convertir-se en una societat mercantil, bonificant l’impost sobre transmissions patrimonials i el actes jurídics documentats (AJD).

•Cessar l’activitat no ha de costar res.

•Obligatorietat de portar un llibre de factures emeses i pels comerciants un registre de compres.

Aquest model es defineix com a un emprenedor individual sotmès a un règim “micro-social” i “micro-fiscal” simplificat. Però, què és el règim micro-social? Essent un emprenedor individual, l’auto-emprenedor està afiliat a un règim social especial anomenat TNS (Treballadors No Assalariats). Concretament això implica que es beneficia d’una cobertura social…que ha de pagar amb les seves cotitzacions. Així doncs, el règim “micro-social” és el règim al qual està sotmès tot auto-emprenedor sobre el pla social, la diferència amb altres règims és que dins el règim micro-social simplificat, les cotitzacions estan lligades al volum de negoci.

Pros i contres

Pros:

-No hi ha cotització mínima a pagar; quan el volum de negoci és nul, l’auto-emprenedor no paga cap cotització.

-Les gestions de declaració i de pagament són simples. L’auto-emprenedor sap sempre el que pagarà: només li cal mirar el volum de negocis.

-Els preus són fàcils de fixar: a tots els ingressos se’ls ha de reduir entre un 12% o un 21,3 % que es tributaran (depenent si són ventes o serveis respectivament, d’acord amb el model francès). Això fa que s’hagi de reflexionar sobre els preus des del principi.

Contres:

-A diferència d’altres règims d’auto-empreneduria, l’auto-emprenedor, en aquest cas, no pot deduir les seves despeses de funcionament, com les de desplaçament, subministres d’oficina, subscripció a Internet, telèfon, etc…

-Si s’està planejant un elevat volum de negocis, però amb petits marges de benefici, pot oblidar el règim de l’auto-emprenedor: aquest pagaria cotitzacions molt elevades sense poder generar ingressos interessants.

-Per a les activitats de ventes, l’estatut presenta límits ràpidament (vegeu el cas anterior). Per a les prestacions de serveis, en canvi, pot ser convenient.

-Espanya no és França; les prestacions de l’estat social francès, que poden recolzar aquestes mesures en els dos anys que l’auto-emprenedor no tributa, (i per tant no cotitza a la S.S.), no són aplicables en el nostre context.

QUINA DIFERÈNCIA HI HA AMB EL NOSTRE MODEL ACTUAL D’AUTÒNOMS?

Actualment, segons el nostre model, els treballadors autònoms paguen una quota reduïda durant els dos primers anys, al voltant de 220€, si són menors de 30 anys, en cas d’homes, i menors de 35 en cas de dones, i 250€ a partir d’aquesta edat. Si es vol tenir “Protecció per fi de l’activitat” (l’atur dels autònoms) aquesta xifra pujarà a 300€. Tot i així, no existeix una figura fiscal adequada per a aquells autònoms que volen començar el seu negoci, i els qui obtenen pocs ingressos. Vist el context actual, podem concloure que l’estalvi de dos anys de cotitzacions i poder capitalitzar l’atur acumulat com a inversió inicial per a començar l’activitat, pot ser una bona manera d’agilitzar l’auto-creació de treball i generar futures empreses.

Més informació:

Web sobre la figura de l’auto-emprenedor a frança: http://autoentrepreneur.fr/devenir-auto-entrepreneur/

Informació per a aquells professionals que facturen poc o eventualment, i els models tributaris més adequats:

http://www.comparativadebancos.com/hay-que-hacerse-autonomo-para-facturar/ 

Quant paga un autònom al mes?

http://blog.infoempleo.com/blog/2011/04/12/%C2%BFcuanto-paga-un-autonomo-al-mes/

Informació per a iniciar una empresa a Catalunya: http://inicia.gencat.cat/inicia/cat/]

I dins d’aquesta, la guia de tràmits i formes jurídiques, que inclou detalls i infografies aclaridores sobre la figura de l’autònom així com les altres altres figures emprenedores:

http://inicia.gencat.cat/inicia/cat/guia_tramits/index44001.jsp

Dívar, a l'esquerra, en la compareixença ahir al Congrés al costat del president del Congrés, Jesús Posada Foto: EFE.

Aquest dilluns el president del Consejo General del Poder Judicial (CGPJ), Carlos Dívar, ha comparat l’ús que es fa en la justícia del mandinga, una llengua africana que parlen uns 15 milions de persones, amb el català, llengua cooficial a l’Estat. Les reaccions no han trigat a arribar;  s’ha creat el  hashtag #sócmandinga per a la ocasió, i una allau de comentaris irònics han inundat la xarxa social Twitter, la majoria posicionant-se a favor del català.

Tot i que el jutge s’ha disculpat per les seves polèmiques declaracions, els diputats catalans al Congrés han expressat la seva indignació. El hashtag #sócmandinga s’ha situat com a trending topic (el tema més comentat del moment) a tot l’Estat. Segueix traient fum dies després.

L’any 2011 ha finalitzat amb la consolidació del poder del ciberactivisme a través de les xarxes socials.Twitter, la xarxa social de mircroblogging, ha estat una de les eines més potents per a la creació de debat. Els “Hashtags” ­­-etiquetes sota les quals s’engloben totes les conversacions sobre cada tema-, han arribat a ser marcadors de la força de determinats debats, i anomenats “Trending topics” – o TT – quan superen un nombre determinat de Tuits.

Fem un resum dels hashtags independentistes més rellevants del 2011:

#bcndecideix, creat per la plataforma Barcelona Decideix en ocasió de la consulta sobre la independència del 10 d’abril a Barcelona. El hashtag va arribar a ser trending topic a nivell estatal.

Al maig #catalanrevolution, va sorgir del context de les acampades a la Plaça Catalunya i com a intent de desmarcar-se del moviment Democràcia Real Ya amb una veu pròpia. Aquest hashtag va unificar les reivindicacions d’indignats catalans amb les d’autodeterminació, i va propiciar la primera trobada de ciberactivistes impulsors del debat dels dret de Catalunya a l’autodeterminació a l’#acampadabarcelona.

A l’agost #jovullvotaradeuespanya arriba a ser ‘trending topic’ mundial com a rèplica catalana al #yoquierovotar espanyol sobre la reforma de la Constitució impulsada per Zapatero i Rajoy. Una setmana més tard, el hashtag #perdonporsercatalán va ser ‘trending topic’ estatal i el tema més comentat durant el dia a Catalunya. L’origen van ser  les disculpes de Cesc Fàbregas a Twitter després d’haver celebrat la Supercopa amb l’estelada, per primer cop es genera una ampli debat on la virulencia dels xenòfobs espanyolistes ajuda  a mantenir el TT durant moltes hores

Octubre #resacelebrar, en motiu la festa de la Hispanitat, va ser  TT, també a nivell nacional. El genocidi al continent americà, el cost militar a càrrec de l’Estat i la ministra catalana Carme Chacón protagonitzaren els temes associats a aquesta etiqueta.

Arrel de la polèmica sobre #PecesBarba, el hashtag #PortugalxCataluña li va prendre la paraula al polític. Els tuitaires van respondre amb ironia  al polític què hagués passat si Espanya hagués preferit Portugal.

Novembre: #durandiputatdesde1979 (amb un error, ja que ho va ser des de l’any 1982) ironitzava sobre la llarga trajectòria de diputat del candidat de CiU a les eleccions del 20N. El hashtag va ser trending topic número 1 a l’Estat espanyol.

Poc després #espoli i #espanyaensroba van ser creats coma a reacció quan Núria de Gispert va prohibir usar aquestes expressions al parlament.

Desembre:#noeslamevaconstitució en motiu de les festes que celebren la constitució espanyola de 1978.

Els tuitaires o piuladors catalans han demostrat reiterats cops la seva  versatilitat. El cas més paradigmàtic fou #vacontigo fruit d’un debat que feia temps que es coïa: es pot parlar l’independentisme en espanyol? El hashtag #vacontigo va demostar que sí. Molts ciberindepes no tenen pèls a la llengua al’hora de  piular en l‘idioma que calgui per fer arribar el missatge. Cal destacar el gran sentit de l’humor d’aquests piuladors, tenint en compte que molt sovint reben insults i amenaces per part dels tuitaires espanyols.

Encetem el 2012 amb l’enrenou causat pel hashtag #Catalunyanewcountry creat per Ara o Mai, que va arribar a ser Trending Topic a nivell internacional els primers dies de gener. Aquest fet va provocar una forta reacció de sectors espanyolistes, que amb els seus comentaris en contra van ajudar, paradoxalment, a difondre el hashtag .

Us animem a piular a favor de la causa, com ja fan molts dels nostres socis.

………………………………………

Altres hashtags rellevants i actius:

#independència,  #independènciaja, #CatalanSecession

Ahir Mas-Colell, anuncià un “tancament de caixes” transitori; les cotitzacions a la seguretat social dels treballadors de la Generalitat no s’estan pagant com a mesura per a guanyar temps davant la falta de liquiditat de la tresoreria. Des del punt de vista empresarial o dels autònoms, és sabut que l’impagament de la S.S. dels treballadors no és un tancament de caixes, sinó el primer pas cap a la suspensió de pagaments.

La realitat és que el paral·lelisme entre la Generalitat i una empresa porta a pensar en què faria l’institució creditora, és a dir, l’Estat espanyol, si l’empresa fes fallida. Cal pensar que paradoxalement, el primer deutor de l’empresa és el mateix estat, i que aquest està ben interessat que la Generalitat estigui en posició de debilitat per recentralitzar competències, i en el pitjor dels casos en declarar la fallida i intervenir. El que no pogueren fer després del 23-F de 1981 ni amb la LOAPA de 1983 es podria fer per l’estrangulació financera de les nostres institucions. L’art. 155 de la Constitució Espanyola (com bé recorden els nacionalistes espanyols) preveu la suspensió d’una autonomia. Aquesta amenaça ja fou plantejada quan es va presentar el Pla Ibarretxe, i té com a precedents la Llei de 2 de gener de 1935, de la suspensió del Estatut de Catalunya.

Tota empresa que no pot fer front a les seves obligacions acaba perdent el seu poder de decisió que passa en mans dels seus creditors, aquesta és l’eina espanyola per acabar amb Catalunya: primer espoliació, després endeutament, per últim expropiació.

El govern català  està en un cul de sac. Cal que la societat civil es posi dempeus per demanar urgentment la gestió dels nostres recursos. Cal denunciar la situació de discriminació fiscal i d’infidelitat institucional que estem patint a la Unió Europea i per últim demanar una mediació internacional per poder fer un referèndum d’independència amb condicions. “La situació és dramàtica” diu el mateix Conseller Mas-Colell. Es necessiten mesures urgents o anem de cap a una dependència espanyola com mai abans l’hem concebuda.

Al juny i coincidint amb l’entrega de 365 caixes amb documents, la ministra Ángeles González-Sinde va mostrar la confiança que abans d’acabar l’any s’entregaria la documentació als seus propietaris. La ministra de Defensa, Carme Chacón, va expressar que es tractava d’arxius “perfectament registrats” que tornaven a Catalunya “no per cap arbitrarietat, sinó perquè són de Catalunya”.

La consellera de Cultura i Turisme de Castella i Lleó, Alicia García, va declarar dimecres que esperarà a la constitució del nou Patronat de l’antic Arxiu General de la Guerra Civil, amb representants del PP, per concretar la seva intenció de “no permetre més sortides de documents”. García ha mostrat satisfacció per la cancel·lació de la reunió del patronat i ha anunciat que promourà una anàlisi “exhaustiva” per determinar la manera com s’ha produït la sortida de documents de l’arxiu de Salamanca. “Quan es constitueixi el nou patronat serà important veure quins documents han sortit i com s’han digitalitzat, a més de comprovar si alguns no corresponen a Catalunya, com diuen alguns investigadors”, ha argumentat. També ha afegit que “totes les sortides de documents” s’han produït de manera “oculta i tapada”. Sigui així o no, la sortida d’aquests documents de Catalunya, no va ser feta d’altra manera ja que, com sabem, són part del botí de guerra del bàndol nacional.

De la darrera tramesa de les 300 caixes segrestades,  70 són del CADCI, amb fitxers del seus afiliats. Aquests documents no retornats corresponen a una secció misteriosa PS , Secció Políticosocial, que s’ocupava de classificar un gran ventall de documents de diverses institucions i persones. Tot i ser furtats a la nostra seu a Barcelona, aquests documents portaven el nom de PS Madrid. Les capses no retornades amaguen un misteri : perquè foren reclassificades a Madrid abans d’anar a parar a Salamanca?

Aquests darrers documents del segrestats i no retornats podrien desvetllar la sort de patriotes del Cadci assassinats i desapareguts.

L’Estat espanyol exigeix cada cop més sacrificis a la població catalana i per contra no compleix amb les seves obligacions. La gota que ha fet vessar el vas son 759 M€ dels fons d’infraestructures  que es deuen des del 2008. Fins i tot el portaveu del govern Francesc Homs assenyala : “Això té aires de ‘vendetta’ contra Catalunya”.

Aquest fet, segons el portaveu, amenaça el compliment del dèficit públic màxim del 2,6% compromès per a aquest any entre Artur Mas i José Luis Rodríguez Zapatero i es traduirà en retards en els pagaments de nòmines i a proveïdors.

Ahir, el govern de la generalitat va anunciar que portaran a l’Estat Espanyol als tribunals per aquest impagament, a més de comunicar a les autoritats europees aquesta injustícia. Aquesta mesura té lloc l’endemà que la vicepresidenta econòmica sortint, la socialista Elena Salgado, reiterés que el Govern en funcions ja no farà el pagament precisament perquè està en funcions, i que d’això se n’haurà d’encarregar el nou executiu del popular Mariano Rajoy.

La paradoxa de tot plegat és que el govern català farà ús dels tribunals espanyols per reclamar el deute al mateix govern espanyol. Tot plegat sembla una opera bufa, i més tenint en compte que els organismes jurisdiccionals depenen orgànicament i financerament del mateix estat que es vol jutjar.

Com diuen els sicilians “sang crida la sang”. Xavier Sala i Martin ha vist clara la resposta: “He decidit que no pagaré més impostos a Espanya”, segons va declarar al programa “El món a RAC1” dirigit per el periodista Jordi Basté.

Davant l’endarreriment en els pagament a proveïdors que ha causat aquest impagament, David Garrofé, secretari general de la patronal Cecot, ha declarat “‘Ens trobem en una situació d’indefensió absoluta”, s’ha queixat el secretari general de la patronal vallesana: “L’administració continua actuant amb impunitat; si una empresa deixa de pagar a hisenda, ja sap prou bé què li espera”.

Si bé l’espurna que ha encès el foc és de 759M€,  el dèficit fiscal anual per la “solidaritat” catalana és d’uns 22.000 M€ (un 10% ). El president de la patronal d’empresaris Foment del Treball, Gay de Montellà,  va més enllà que el govern, recordant que el dèficit actual, d’un 10% s’hauria de reduir a no només  a un 4% sinó a un 2,5%.

Des del Centre cridem a una reflexió col·lectiva, la insubmissió fiscal no és cosa de passions desfermades, sinó de profunda reflexió. Per això recomanem a qui hi estigui interessat,  seguir als patriotes de diem prou , que més enllà d’abrandaments radiofònics  porten a terme una sospesada i valenta escomesa contra l’espoli fiscal.

Gregorio  Peces-Barba insisteix. Un dels pares de la constitució espanyola del 1978 i ex-president del congrés espanyol, va repetir dilluns passat, en una entrevista al Diario Progresista, la justificació del bombardejament de Barcelona del 1934: “Per què el general Batet va bombardejar la ciutat? Doncs perquè la Generalitat havia proclamat la república catalana dins una confederació ibèrica que s’havien inventat”. Recordem que  en aquest bombardeig moriren una quarantena de persones, entre ells tres socis del CADCI, que en defensaven el local: Amadeu Bardina, Jaume Compte, i Manuel G. Alba. També afirma que el bombardeig de Barcelona del 1934 va ser l’últim, com si els de la guerra del 1936-1939, que causaren centenars de morts, no haguessin existit mai. Recomanem a Peces-Barba  aquest documental amb les imatges devastadores dels bombardejos a Barcelona durant la guerra, i fins l’any 39.

Les famoses declaracions: “No sé cuántas veces hubo que bombardear Barcelona. (…) Creo que esta vez se resolverá sin necesidad de bombardearla”, les va  justificar dient que havia estat un cometari irònic i que els catalans no tenim sentit de l’humor. L’endemà, va agreujar l’ofensiva en una entrevista de RAC1. Segons ell, se n’havia de poder fer broma d’aquest tema. I quan el periodista Jordi Basté li va demanar si es podia fer broma del de Gernika o dels assassinats d’ETA, va respondre, que no era igual; que en tot cas, havia parlat de per riure i que les seves declaracions no havien estat portada als diaris de Madrid.

La ironia és una arma de doble fil. De vegades ens permet riure’ns de nosaltres mateixos, però de vegades ens fa dir exactament el què volem dir sota l’ampar d’un suposat sentit de l’humor.

Com saben molt bé els alemanys, hi ha temes sobre els què no es pot fer broma. Peces-Barba fa una distinció sobre el què és susceptible o no d’ironia;  els morts catalans i els de Guernika o les víctimes d’ETA són diferents. Pel què sembla, la distinció que fa de la gravetat dels esdeveniments deu ser per una valoració qualitativa. Aquest sarcasme mostra un absolut menyspreu cap a les victimes i certa lògica colonial de l’estat central sobre un col·lectiu nacional.

Una ideologia compartida transversalment pels polítics espanyols culmina amb la Sentencia del Tribunal Constitucional contra l’estatut on es plasma l’idea que el poble català esta subjugat al control superior de la nació espanyola, una lògica imperialista que situa al català com a untermensch. Peces Barba evidencia aquest tipus de pensament: som mereixedors de ser bombardejats si no complim amb l’estatus subsidiari que ens atorga la nació espanyola.

Sr. Peces-Barba, vostè ha confós la ironia amb la maldat.

Per saber-ne més:

El 7 de desembre del 1842, el general Espartero bombardeja Barcelona

http://es.wikipedia.org/wiki/Bombardeo_de_Barcelona_%281842%29

El Castell de Montjuïc forma part destacada de la història de Barcelona. Aquesta fortificació ha servit al llarg dels segles de fortí per defensar la ciutat d’atacs bèl·lics, però també s’ha utilitzat com a plataforma per bombardejar Barcelona en diverses èpoques.

http://w3.bcn.es/V01/Serveis/Noticies/V01NoticiesLlistatNoticiesCtl/0,2138,1653_1800_1_169242231_imprimir,00.html?accio=imprimir

Segons un article publicat recentment al diari de  Tarragona, en aquesta ciutat els lloguers dels locals comercials escanyen als botiguers. Els comerciants, en alguns casos, han obtingut descomptes d’entre el 10% i el 15% per part dels Administradors i propietaris dels locals, encara que aquesta rebaixa no és proporcional a les pèrdues dels arrendataris. Tarragona està impulsant un model de comerç americà de grans superfícies que està restant vida als antics eixos comercials de la ciutat situats al centre. Aquest fet perjudica tant als comerciants com als propietaris de locals.

A Montblanc, en canvi,  la construcció d’un Mercadona  no ha trobat -amb excepció de la CUP- cap mena d’oposició.  En aquest cas l’alcaldia no ho preveu com una amenaça sinó com a un possible dinamitzador comercial, per la voluntat de convertir la població en la capital comercial de la comarca i que la gent no se’n vagi a poblacions  veïnes. L’alcalde creu que aquest centre pot revitalitzar el comerç tradicional de la zona. Caldria però preguntar que en pensen els botiguers d’aquesta vila on una gran superfície com aquesta pot abocar a la desertització comercial del centre del poble.

El responsable de comunicació a Catalunya de Mercadona, Oriol Montanyà, va afirmar fa uns mesos, respecte al recel del petit comerç per la ubicació d’un Mercadona al Vendrell,  que “la convivència amb el comerç local sempre ha estat bona, ja que el nostre és també un comerç de proximitat”. La noció que deu tenir de “comerç de proximitat” el Sr. Montanyà deu ser merament geogràfica. Que  Mercadona sigui un comerç de proximitat a nivell qualitatiu, és ben discutible, i si no, vegeu la pel·lícula que encapçala aquest post.

Al blog supermercatsnogracies.wordpress.com, d’Albert Sales, es pot trobar materials interessants, com aquest mapa conceptual interactiu: “Grans cadenes de distribució: concentració comercial i abusos de poder.” En el blog, també podem trobar articles tant aclaridors com aquest, sobre LIDL i les seves falses  polítiques de treball justes en la fabricació dels seus productes.

Recentment, la Generalitat ha emprès les primeres mesures per a impulsar el comerç de proximitat amb una campanya que ha finalitzat a l’Octubre i que s’ha dut a terme en vuit municipis beneficiaris de la Llei de barris, per tal de revitalitzar els nuclis antics.

La campanya, s’ha dut a terme sota el lema “Barris antics, molt per descobrir, molt per oferir”, ha revitalitzat el comerç de proximitat com a fórmula per afavorir la cohesió social. De moment, resta valorar l’impacte real d’aqeuestes campanyes en aquests nuclis comercials.

Podeu visitar, també la pàgina del Facebook de “Comerç de proximitat” i del “Cadci“, per donar suport a aquestes causes.

“A partir del dia ú de gener del 2012 no reconeixerem l’estat Espanyol com a nostre. Moralment fa temps que ho havíem deixat de fer però aquesta data hem decidit fer-ho oficialment.”

Andreu Bartolomé i Maria Casademunt.

ELs  joves propietaris d’un restaurant a Siurana (Tarragona), han anunciat que a partir del gener es faran insubmissos fiscals de l’Estat Espanyol per l’espoli que aquest realitza actualment a Catalunya. Andreu i Maria, a diferència de les anteriors apel·lacions a la insubmisió fiscal que reivindicaven el concert econòmic, demanen un referèndum per l’estat català  i n’expliquen les raons a diuemprou.cat. A les seves declaracions recents (16/11/2011) a  Catalunya Ràdio, fan una crida perquè més ciutadans, empreses i entitats s’hi sumin, i es proposen de convèncer-ne 10.000 per fer front contra l’Hisenda española.

“El punt d’inflexió va ser el juny de l’any passat amb la sentència del Tribunal Constitucional. Això va ser molt greu. I ha passat un any, però no ha canviat res”, diu Bartolomé. “D’entrada, invertirem els impostos en un dipòsit, i donarem fe notarial conforme hem pagat aquests diners”, puntualitza.

Elizenda Paluzie, profesora de Teoria Econòmica de la UB i Eduardo Berché catedràtic de Dret Financer advertien a Catalunya Ràdio de les  penalitzacions fiscals i problemes  amb la justícia que aquesta acció els pot reportar. “No amaguem que hi ha un risc, però també alertem del risc que corre el país, i a mi això sí que m’espanta”, declarava Andreu Bartolomé al diari Vilaweb.

Els precedents :

Com explicava Alfons Almendros en un antic article a l’Avui, el 1899 va tenir lloc a Catalunya un moviment de desobediència civil i objecció fiscal que es va anomenar “Tancament de Caixes“. Els petits comerciants i industrial agrupats en els gremis es van negar a pagar els nous impostos que el pressupost del ministre Villaverde introduïa. Com explica l’historiador Borja de Riquer, el mes d’octubre de 1898, 185 gremis de Barcelona havien amenaçat amb el boicot al consum de gas i d’electricitat si es produïa l’augment de tarifes que anunciaven les companyies; els gremis se sortiren amb la seva i això els donà una gran popularitat. El mateix passà al mes de desembre amb els gremis que es negaren a pagar els nous arbitris posats per l’Ajuntament de Barcelona. El 3 de juliol de 1899, en un míting al Teatre Tívoli de Barcelona, els síndics dels gremis de la ciutat anunciaven que no pensaven pagar el trimestre següent la contribució industrial. El Tancament de Caixes s’iniciava.

Més recentment, el passat juny de 2011 Cercle Català de Negocis proposà un nou tancament de caixes per exigir el fons de competitivitat. L’entitat publicava un estudi on demanava a la Generalitat que cobri el que l’Estat li deu mitjançant l’Agència Tributària Catalana, de manera que el Govern podria cobrar el deute fent una bestreta d’aquests impostos. El CCN reiterava que aquesta opció no és il•legal.

El 11 de juliol de 2011 Muriel Casals, economista i presidenta d’Òmnium Cultural, va posar el tema sobre la taula en l’acte del 50 aniversari de l’entitat:

«Avui la relació econòmica amb Espanya ens esgota» i «és impossible avançar econòmica i socialment amb un dèficit fiscal que, si el calculem per persona i any, s’acosta als 3.000 €». En aquesta línia, la presidenta va anunciar que Òmnium ha pres «la decisió d’estudiar des d’avui accions coherents i viables per dur a terme accions d’objecció fiscal».

En una entrevista a Rac1  Casals proposava que entitats, institucions i ajuntaments fossin els primers a sumar-se a la insubmissió si no s’arriba a un pacte amb l’estat d’aquí a quatre anys. “Si el procés de negociació del concert econòmic no va bé, estudiarem un procés d’insubmissió fiscal. No vol dir que no els pagarem. Vol dir que dipositarem els diners a un altre lloc. No cridem a l’evasió fiscal”

El pla B que proposa l’entitat si l’Estat espanyol refusa l’autonomia fiscal va aixecar una gran polseguera a Madrid, fins al punt que el portaveu del govern català, Francesc Homs, se’n va desmarcar l’endemà.

A l’entrevista amb Rac1 Casals afegia: “Es tractaria de no començar individualment, sinó entitats o institucions, com ajuntaments, que sigui més difícil d’actuar-hi legalment”. En relació a aquesta crida de les institucions al lideratge Vicent Partal  va escriure l’abril passat a la seva columna:

“[...] Si un individu, indignat per la prepotència de l’estat espanyol, es nega a pagar impostos el mes de juny, segur que, al setembre o al gener, serà encausat per l’agència tributària o pels tribunals. No paga la pena. Però, què passaria, si parlàssem de desenes de milers de persones, empreses i institucions –també institucions– que es negassen a pagar, alhora i coordinadament?”

A l’article de Xavier Grasset sobre el “Tancament de caixes”, publicat ja a principis d’aquest any, i que ironitzava “ es torna a parlar de tancament de caixes. Però no ho fa ni l’alcalde Hereu, ni els empresaris. Ho fa la ministra Salgado, i el governador del Banc d’Espanya”. Grasset recordava el final del  llibre Catalunya Espanya, acords i desacords, de  l’historiador José Enrique Ruiz Domènec,  que acaba amb una idea que pot subscriure Jordi Pujol:  “la porta oberta entre Catalunya i Espanya es pot tancar amb un inesperat cop”. De moment el primer cop ja s’ha sentit; el de la caixa de la Maria i l’Andreu.

“Si Catalunya és una mica justa, ho es perquè té un teixit productiu troncal que ha repartit la riquesa i ha creat una classe mitja emprenedora, de la que els comerciants son un eix fonamental. Per això mateix, la botiga -i utilitzo aquest terme amb intenció, perquè ha estat políticament molt menyspreat– no és només un espai de compravenda, sinó un territori sensible a través del qual estructurem veïnat, ciutadania, urbanisme i un cert sentit de la justícia social. Allà on no hi ha botigues, sinó només grans superfícies, no hi ha barris, ni carrers enllumenats, ni una gran quantitat de famílies que viuen de la petita empresa que regenten. És a dir, quan parlem de la botiga no parlem d’economia: parlem de societat.”

Rahola reivindica la necessitat de legislació i control en matèries com la llibertat d’horaris, que ha estat defensada per part de sectors ultraliberals apelant a la llibertat  del consumidor.  Com a resposta: “La única llibertat  que garantitza una societat realment lliure és la que està reglada per lleis series i severes que permeten tant com regulen, decideixen i prohibeixen. La llibertat sense lleis és una jungla”. I a la jungla tots sabem que és el gran que es menja al petit, per tant, les grans àrees comercials en són les beneficiades. Pel què fa a la dictadura del consumidor,  Rahola ens recorda que abans que les grans marques fabriquessin al consumidor, ha estat el botiguer el que ha creat veïnatge, i per tant ciutadania. “El consumidor és depredador per naturalesa; el ciutadà es per naturalesa un constructor. Per això ciutadà i botiga van estretament donats de la mà; són les dos columnes de la misma voluntat social.”
Pilar Rahola ha publicat aquestes paraules a la seva columna setmanal de La Vanguardia, amb un article en referència a la recent VI Convenció del Comerç de Catalunya, organitzada per la CCC .