“A partir del dia ú de gener del 2012 no reconeixerem l’estat Espanyol com a nostre. Moralment fa temps que ho havíem deixat de fer però aquesta data hem decidit fer-ho oficialment.”
Andreu Bartolomé i Maria Casademunt.
ELs joves propietaris d’un restaurant a Siurana (Tarragona), han anunciat que a partir del gener es faran insubmissos fiscals de l’Estat Espanyol per l’espoli que aquest realitza actualment a Catalunya. Andreu i Maria, a diferència de les anteriors apel·lacions a la insubmisió fiscal que reivindicaven el concert econòmic, demanen un referèndum per l’estat català i n’expliquen les raons a diuemprou.cat. A les seves declaracions recents (16/11/2011) a Catalunya Ràdio, fan una crida perquè més ciutadans, empreses i entitats s’hi sumin, i es proposen de convèncer-ne 10.000 per fer front contra l’Hisenda española.
“El punt d’inflexió va ser el juny de l’any passat amb la sentència del Tribunal Constitucional. Això va ser molt greu. I ha passat un any, però no ha canviat res”, diu Bartolomé. “D’entrada, invertirem els impostos en un dipòsit, i donarem fe notarial conforme hem pagat aquests diners”, puntualitza.
Elizenda Paluzie, profesora de Teoria Econòmica de la UB i Eduardo Berché catedràtic de Dret Financer advertien a Catalunya Ràdio de les penalitzacions fiscals i problemes amb la justícia que aquesta acció els pot reportar. “No amaguem que hi ha un risc, però també alertem del risc que corre el país, i a mi això sí que m’espanta”, declarava Andreu Bartolomé al diari Vilaweb.
Els precedents :
Com explicava Alfons Almendros en un antic article a l’Avui, el 1899 va tenir lloc a Catalunya un moviment de desobediència civil i objecció fiscal que es va anomenar “Tancament de Caixes“. Els petits comerciants i industrial agrupats en els gremis es van negar a pagar els nous impostos que el pressupost del ministre Villaverde introduïa. Com explica l’historiador Borja de Riquer, el mes d’octubre de 1898, 185 gremis de Barcelona havien amenaçat amb el boicot al consum de gas i d’electricitat si es produïa l’augment de tarifes que anunciaven les companyies; els gremis se sortiren amb la seva i això els donà una gran popularitat. El mateix passà al mes de desembre amb els gremis que es negaren a pagar els nous arbitris posats per l’Ajuntament de Barcelona. El 3 de juliol de 1899, en un míting al Teatre Tívoli de Barcelona, els síndics dels gremis de la ciutat anunciaven que no pensaven pagar el trimestre següent la contribució industrial. El Tancament de Caixes s’iniciava.
Més recentment, el passat juny de 2011 Cercle Català de Negocis proposà un nou tancament de caixes per exigir el fons de competitivitat. L’entitat publicava un estudi on demanava a la Generalitat que cobri el que l’Estat li deu mitjançant l’Agència Tributària Catalana, de manera que el Govern podria cobrar el deute fent una bestreta d’aquests impostos. El CCN reiterava que aquesta opció no és il•legal.
El 11 de juliol de 2011 Muriel Casals, economista i presidenta d’Òmnium Cultural, va posar el tema sobre la taula en l’acte del 50 aniversari de l’entitat:
«Avui la relació econòmica amb Espanya ens esgota» i «és impossible avançar econòmica i socialment amb un dèficit fiscal que, si el calculem per persona i any, s’acosta als 3.000 €». En aquesta línia, la presidenta va anunciar que Òmnium ha pres «la decisió d’estudiar des d’avui accions coherents i viables per dur a terme accions d’objecció fiscal».
En una entrevista a Rac1 Casals proposava que entitats, institucions i ajuntaments fossin els primers a sumar-se a la insubmissió si no s’arriba a un pacte amb l’estat d’aquí a quatre anys. “Si el procés de negociació del concert econòmic no va bé, estudiarem un procés d’insubmissió fiscal. No vol dir que no els pagarem. Vol dir que dipositarem els diners a un altre lloc. No cridem a l’evasió fiscal”
El pla B que proposa l’entitat si l’Estat espanyol refusa l’autonomia fiscal va aixecar una gran polseguera a Madrid, fins al punt que el portaveu del govern català, Francesc Homs, se’n va desmarcar l’endemà.
A l’entrevista amb Rac1 Casals afegia: “Es tractaria de no començar individualment, sinó entitats o institucions, com ajuntaments, que sigui més difícil d’actuar-hi legalment”. En relació a aquesta crida de les institucions al lideratge Vicent Partal va escriure l’abril passat a la seva columna:
“[…] Si un individu, indignat per la prepotència de l’estat espanyol, es nega a pagar impostos el mes de juny, segur que, al setembre o al gener, serà encausat per l’agència tributària o pels tribunals. No paga la pena. Però, què passaria, si parlàssem de desenes de milers de persones, empreses i institucions –també institucions– que es negassen a pagar, alhora i coordinadament?”
A l’article de Xavier Grasset sobre el “Tancament de caixes”, publicat ja a principis d’aquest any, i que ironitzava “ es torna a parlar de tancament de caixes. Però no ho fa ni l’alcalde Hereu, ni els empresaris. Ho fa la ministra Salgado, i el governador del Banc d’Espanya”. Grasset recordava el final del llibre Catalunya Espanya, acords i desacords, de l’historiador José Enrique Ruiz Domènec, que acaba amb una idea que pot subscriure Jordi Pujol: “la porta oberta entre Catalunya i Espanya es pot tancar amb un inesperat cop”. De moment el primer cop ja s’ha sentit; el de la caixa de la Maria i l’Andreu.
Filed under: Sobiranisme, Andreu i Maria, Insubmissió Fiscal
CADCI BLOG 