Catalunya en suspens

L’impagament de la Disposició Addicional Tercera de 759 M € que s’havia compromès a pagar el govern espanyol, ha generat una sèrie de reaccions en cadena. Inicialment l’aplaçament i retallada temporal d’un 20% de la paga extra de Nadal als funcionaris i proveïdors de la Generalitat. Després, els treballadors del sector públic han vist com se’ls ha descomptat l’IRPF de la paga extra que no han cobrat. Aquest descompte de l’IRPF ha estat considerat pel govern un “error”. Diversos sindicats i partits polítics han qüestionat la legalitat d’aquesta mesura.

Ahir Mas-Colell, anuncià un “tancament de caixes” transitori; les cotitzacions a la seguretat social dels treballadors de la Generalitat no s’estan pagant com a mesura per a guanyar temps davant la falta de liquiditat de la tresoreria. Des del punt de vista empresarial o dels autònoms, és sabut que l’impagament de la S.S. dels treballadors no és un tancament de caixes, sinó el primer pas cap a la suspensió de pagaments.

La realitat és que el paral·lelisme entre la Generalitat i una empresa porta a pensar en què faria l’institució creditora, és a dir, l’Estat espanyol, si l’empresa fes fallida. Cal pensar que paradoxalement, el primer deutor de l’empresa és el mateix estat, i que aquest està ben interessat que la Generalitat estigui en posició de debilitat per recentralitzar competències, i en el pitjor dels casos en declarar la fallida i intervenir. El que no pogueren fer després del 23-F de 1981 ni amb la LOAPA de 1983 es podria fer per l’estrangulació financera de les nostres institucions. L’art. 155 de la Constitució Espanyola (com bé recorden els nacionalistes espanyols) preveu la suspensió d’una autonomia. Aquesta amenaça ja fou plantejada quan es va presentar el Pla Ibarretxe, i té com a precedents la Llei de 2 de gener de 1935, de la suspensió del Estatut de Catalunya.

Tota empresa que no pot fer front a les seves obligacions acaba perdent el seu poder de decisió que passa en mans dels seus creditors, aquesta és l’eina espanyola per acabar amb Catalunya: primer espoliació, després endeutament, per últim expropiació.

El govern català  està en un cul de sac. Cal que la societat civil es posi dempeus per demanar urgentment la gestió dels nostres recursos. Cal denunciar la situació de discriminació fiscal i d’infidelitat institucional que estem patint a la Unió Europea i per últim demanar una mediació internacional per poder fer un referèndum d’independència amb condicions. “La situació és dramàtica” diu el mateix Conseller Mas-Colell. Es necessiten mesures urgents o anem de cap a una dependència espanyola com mai abans l’hem concebuda.

Filed under: Concert Econòmic, Economia, Uncategorized, Mas-Colell, Tancament de caixes

El retorn dels papers de Salamanca; una nova estafa.

Segons el conseller de Cultura Joan Mascarell. “Hi ha hagut una nova estafa, aquesta vegada cultural”.  L’incompliment en el retorn de la darrera tramesa dels papers de Salamanca,  posa sobre la taula la possibilitat d’emprendre accions legals davant la ONU, una mesura que proposa la Comissió per la Dignitat, que lluita pel retorn d’aquests documents des de l’any 2002

Al juny i coincidint amb l’entrega de 365 caixes amb documents, la ministra Ángeles González-Sinde va mostrar la confiança que abans d’acabar l’any s’entregaria la documentació als seus propietaris. La ministra de Defensa, Carme Chacón, va expressar que es tractava d’arxius “perfectament registrats” que tornaven a Catalunya “no per cap arbitrarietat, sinó perquè són de Catalunya”.

La consellera de Cultura i Turisme de Castella i Lleó, Alicia García, va declarar dimecres que esperarà a la constitució del nou Patronat de l’antic Arxiu General de la Guerra Civil, amb representants del PP, per concretar la seva intenció de “no permetre més sortides de documents”. García ha mostrat satisfacció per la cancel·lació de la reunió del patronat i ha anunciat que promourà una anàlisi “exhaustiva” per determinar la manera com s’ha produït la sortida de documents de l’arxiu de Salamanca. “Quan es constitueixi el nou patronat serà important veure quins documents han sortit i com s’han digitalitzat, a més de comprovar si alguns no corresponen a Catalunya, com diuen alguns investigadors”, ha argumentat. També ha afegit que “totes les sortides de documents” s’han produït de manera “oculta i tapada”. Sigui així o no, la sortida d’aquests documents de Catalunya, no va ser feta d’altra manera ja que, com sabem, són part del botí de guerra del bàndol nacional.

De la darrera tramesa de les 300 caixes segrestades,  70 són del CADCI, amb fitxers del seus afiliats. Aquests documents no retornats corresponen a una secció misteriosa PS , Secció Políticosocial, que s’ocupava de classificar un gran ventall de documents de diverses institucions i persones. Tot i ser furtats a la nostra seu a Barcelona, aquests documents portaven el nom de PS Madrid. Les capses no retornades amaguen un misteri : perquè foren reclassificades a Madrid abans d’anar a parar a Salamanca?

Aquests darrers documents del segrestats i no retornats podrien desvetllar la sort de patriotes del Cadci assassinats i desapareguts.

Filed under: Uncategorized

Vendetta dei Catalani

L’Estat espanyol exigeix cada cop més sacrificis a la població catalana i per contra no compleix amb les seves obligacions. La gota que ha fet vessar el vas son 759 M€ dels fons d’infraestructures  que es deuen des del 2008. Fins i tot el portaveu del govern Francesc Homs assenyala : “Això té aires de ‘vendetta’ contra Catalunya”.

Aquest fet, segons el portaveu, amenaça el compliment del dèficit públic màxim del 2,6% compromès per a aquest any entre Artur Mas i José Luis Rodríguez Zapatero i es traduirà en retards en els pagaments de nòmines i a proveïdors.

Ahir, el govern de la generalitat va anunciar que portaran a l’Estat Espanyol als tribunals per aquest impagament, a més de comunicar a les autoritats europees aquesta injustícia. Aquesta mesura té lloc l’endemà que la vicepresidenta econòmica sortint, la socialista Elena Salgado, reiterés que el Govern en funcions ja no farà el pagament precisament perquè està en funcions, i que d’això se n’haurà d’encarregar el nou executiu del popular Mariano Rajoy.

La paradoxa de tot plegat és que el govern català farà ús dels tribunals espanyols per reclamar el deute al mateix govern espanyol. Tot plegat sembla una opera bufa, i més tenint en compte que els organismes jurisdiccionals depenen orgànicament i financerament del mateix estat que es vol jutjar.

Com diuen els sicilians “sang crida la sang”. Xavier Sala i Martin ha vist clara la resposta: “He decidit que no pagaré més impostos a Espanya”, segons va declarar al programa “El món a RAC1” dirigit per el periodista Jordi Basté.

Davant l’endarreriment en els pagament a proveïdors que ha causat aquest impagament, David Garrofé, secretari general de la patronal Cecot, ha declarat “‘Ens trobem en una situació d’indefensió absoluta”, s’ha queixat el secretari general de la patronal vallesana: “L’administració continua actuant amb impunitat; si una empresa deixa de pagar a hisenda, ja sap prou bé què li espera”.

Si bé l’espurna que ha encès el foc és de 759M€,  el dèficit fiscal anual per la “solidaritat” catalana és d’uns 22.000 M€ (un 10% ). El president de la patronal d’empresaris Foment del Treball, Gay de Montellà,  va més enllà que el govern, recordant que el dèficit actual, d’un 10% s’hauria de reduir a no només  a un 4% sinó a un 2,5%.

Des del Centre cridem a una reflexió col·lectiva, la insubmissió fiscal no és cosa de passions desfermades, sinó de profunda reflexió. Per això recomanem a qui hi estigui interessat,  seguir als patriotes de diem prou , que més enllà d’abrandaments radiofònics  porten a terme una sospesada i valenta escomesa contra l’espoli fiscal.

Filed under: Uncategorized

Peces-Barba, o repudiar al pare

Foto: Nens morts degut als bombardejos a Barcelona el 30 de gener de 1938. Font: Arxiu Històric de la Ciutat, Barcelona.

Gregorio  Peces-Barba insisteix. Un dels pares de la constitució espanyola del 1978 i ex-president del congrés espanyol, va repetir dilluns passat, en una entrevista al Diario Progresista, la justificació del bombardejament de Barcelona del 1934: “Per què el general Batet va bombardejar la ciutat? Doncs perquè la Generalitat havia proclamat la república catalana dins una confederació ibèrica que s’havien inventat”. Recordem que  en aquest bombardeig moriren una quarantena de persones, entre ells tres socis del CADCI, que en defensaven el local: Amadeu Bardina, Jaume Compte, i Manuel G. Alba. També afirma que el bombardeig de Barcelona del 1934 va ser l’últim, com si els de la guerra del 1936-1939, que causaren centenars de morts, no haguessin existit mai. Recomanem a Peces-Barba  aquest documental amb les imatges devastadores dels bombardejos a Barcelona durant la guerra, i fins l’any 39.

Les famoses declaracions: “No sé cuántas veces hubo que bombardear Barcelona. (…) Creo que esta vez se resolverá sin necesidad de bombardearla”, les va  justificar dient que havia estat un cometari irònic i que els catalans no tenim sentit de l’humor. L’endemà, va agreujar l’ofensiva en una entrevista de RAC1. Segons ell, se n’havia de poder fer broma d’aquest tema. I quan el periodista Jordi Basté li va demanar si es podia fer broma del de Gernika o dels assassinats d’ETA, va respondre, que no era igual; que en tot cas, havia parlat de per riure i que les seves declaracions no havien estat portada als diaris de Madrid.

La ironia és una arma de doble fil. De vegades ens permet riure’ns de nosaltres mateixos, però de vegades ens fa dir exactament el què volem dir sota l’ampar d’un suposat sentit de l’humor.

Com saben molt bé els alemanys, hi ha temes sobre els què no es pot fer broma. Peces-Barba fa una distinció sobre el què és susceptible o no d’ironia;  els morts catalans i els de Guernika o les víctimes d’ETA són diferents. Pel què sembla, la distinció que fa de la gravetat dels esdeveniments deu ser per una valoració qualitativa. Aquest sarcasme mostra un absolut menyspreu cap a les victimes i certa lògica colonial de l’estat central sobre un col·lectiu nacional.

Una ideologia compartida transversalment pels polítics espanyols culmina amb la Sentencia del Tribunal Constitucional contra l’estatut on es plasma l’idea que el poble català esta subjugat al control superior de la nació espanyola, una lògica imperialista que situa al català com a untermensch. Peces Barba evidencia aquest tipus de pensament: som mereixedors de ser bombardejats si no complim amb l’estatus subsidiari que ens atorga la nació espanyola.

Sr. Peces-Barba, vostè ha confós la ironia amb la maldat.

Per saber-ne més:

El 7 de desembre del 1842, el general Espartero bombardeja Barcelona

http://es.wikipedia.org/wiki/Bombardeo_de_Barcelona_%281842%29

El Castell de Montjuïc forma part destacada de la història de Barcelona. Aquesta fortificació ha servit al llarg dels segles de fortí per defensar la ciutat d’atacs bèl·lics, però també s’ha utilitzat com a plataforma per bombardejar Barcelona en diverses èpoques.

http://w3.bcn.es/V01/Serveis/Noticies/V01NoticiesLlistatNoticiesCtl/0,2138,1653_1800_1_169242231_imprimir,00.html?accio=imprimir

Filed under: Uncategorized, Bombardejos a Barcelona, Gregorio Peces-Barba, Guerra Civil