El fet puntual que aquests dies s’hagi commemorat a Barcelona el 75è aniversari de l’afusellament del general Batet a Burgos, per part dels militars revoltats el 18 de juliol, no exculpa ni omet les accions anteriors del mateix Batet, i menys encara quan s’adverteix que dins d’aquest homenatge s’ha publicitat una Petita història del general Batet [1], llibret evidentment pensat per als més joves.
Per això també sorprèn la profusió d’estampes militaristes que se li fa a Batet, incloses les gens edificants lluites colonials, l’enaltiment, com a virtut, del seu interès “humanitari”, per l’ús del català a les casernes, per tenir al seu càrrec la Quarta Divisió Orgànica, amb seu a Barcelona, o la seva estranyesa en aconseguir sufocar la sublevació protagonitzada per Companys, l’Octubre de 1934, en aconseguir, mitjançant “un pla molt ben elaborat” que aquesta conclogués, la matinada d’aquell 7 d’octubre, amb un “nombre mínim de víctimes”.
Com si el nombre mínim de víctimes fos garantia de la seva integritat o de la seva catalanitat, assumpte resumit amb tot just dues pàgines, en les quals l’autor del text s’oblida d’esmentar, per exemple, el brutal assalt al CADCI amb el conseqüent seguit de morts, i sense fer menció tampoc, que aquella gesta militar li va reportar la concessió de la Cruz Laureada de San Fernando, suposadament per mostrar-se tan dur amb els seus compatriotes. Aquesta història es justifica afirmant “que per aquell èxit se li concedí la Cruz Laureada, que Franco no tenia i en canvi ambicionava”, deu ser per això que un dels dibuixos exhibeix una banda on es llegeix: “Orden: Represalia Feroz”, mentre que un Batet sorprès, agita dos cintes amb els colors de la bandera de la República i la senyera.
I guanyant-se així Batet la trista fama de ser el segon general català que sufocava una revolta a Barcelona, ja que el primer havia estat el tarragoní general Prim, que bombardejà la Ciutat Comtal fent cèlebre la frase “o caixa o faixa” (és a dir, o la “caixa” per a l’enterrament, o rebre la “faixa” del general) el 24 d’octubre de 1843, en el que va participar també l’artilleria de la Ciutadella, llançant sobre la ciutat unes 2500 bombes.
D’altra banda, per ser objectius, l’única diferencia entre ambdós militars, va ser que Prim s’havia guanyat la Laureada, però lluitant contra els carlistes, a gran diferència de Batet, que se la va guanyar reprimint els catalans a Barcelona l’octubre de 1934, sense oblidar les baixes civils fora de la ciutat, que també n’hi hagué.
I va ser per això que Barcelona, oblidant els detalls, però en el cas de Prim li va erigir un monument el 1887, oportunament enderrocat i fos durant la Guerra Civil de 1936-39, i rearmat de nou per Frederic Marés el 1940 amb el beneplàcit de les autoritats franquistes.
Una cosa és ben certa, no es pot ésser objectiu quan algú parla de sí mateix, o en el seu nom parla un parent. En el cas de Batet, el seu besnét. I és que la sang l’encega en afirmar que Batet va ser un incomprès en no reconèixer-li la seva “actuació” “ni els ultranacionalistes espanyols, ni els ultranacionalistes catalans”. Prova de que no s’havia llegit les actes del judici, i menys encara les declaracions de Companys, o el propi text del decret de la concessió de la Cruz Laureada:
“Deseoso el Gobierno de la República de atestiguar con la concesión de una alta recompensa, todo el aprecio que hace de los servicios prestados al Estado por el general de división don Domingo Batet Mestres, en su calidad de jefe supremo de todas las fuerzas del territorio que guarnecía la Cuarta división, en el mes de Octubre pasado, y especialmente por el acierto, resolución y bravura con que concibió, dirigió y realizó en Cataluña las operaciones militares que dominaron la rebeldía en la capital y la frustraron o sometieron en las provincias catalanas.”
Sense oblidar les pròpies declaracions de Batet en el moment de fer-se-li l’entrega de les insígnies de la Cruz Laureada al juny de 1935, a la qual evidentment no va renunciar, aprovant així les paraules d’aquell decret. La cerimònia va tenir lloc a Tarragona i de mans del seu alcalde, Cereceda, que va descriure la “la labor benéfica de apaciguamiento realizada por el homenajeado, como representante del brazo viril del Ejército (sic)”.
Elogis als que Batet va respondre dient: “Jo sento haver hagut d’enfrontar-me amb els meus germans per a fer-los seguir el camí de la legalitat, perquè sóc home de pau, i encara que amic de la disciplina, no sóc militarista. La meva actuació no va tenir mai un pensament baix ni fosc”. Una frase que Companys segurament hauria rebatut ben a gust, de no haver estat pres en el llunyà Penal de Santa Maria, o qualsevol dels familiars dels morts, ferits, o dels processats, d’aquelles jornades. I aquí que cadascú carregui amb la seva consciència, perquè un simple acte de penediment pot salvar una ànima, però no netejar la memòria de la Història.
Antonio Gascón Ricao
Grup d’estudis del “6 d’octubre de 1934”, secció d’Història del Cadci.
[1] Text: Francesc Carbó, Il.lustració: Pilarín Bayés, Petita Història del General Batet, Editorial Mediterrània, Barcelona, febrero 2012
Filed under: Cultura, Història, Fets del 1934, General Batet
CADCI BLOG 